No sé pas com començar… O potser sí… Bé, diguem que sí i punt.
Quin desastre de classe política que patim! He dit classe? Deu ser per imperatiu legal… O no… Ves a saber… Segur que per costum. Sigui pel que sigui, com anomenar la fauna que de la política n’han fet un ofici lucratiu a costa dels impostos a càrrec de la ciutadania?
Al pas que anem, i si no es produeixen canvis substancials a curt termini, aviat s’haurà de fer referència a una nova modalitat de relació de dependència entre els éssers humans: el parasitisme polític. Si bé dita relació no hauria de suposar cap novetat, també és cert que la seva persistència i creixement constitueixen un fenomen de conseqüències no pas imprevisibles per bé que els sectors interessats prefereixin ignorar.
Se’n salva algú? Al marge de contades i honroses excepcions, probablement no; així doncs, la quantitat de paràsits en l’àmbit polític hauria de ser motiu de seriosa preocupació. Si a més hi afegim les assessories i els càrrecs de confiança designats, és obvi que el parasitisme s’ha instal·lat i consolidat en totes les esferes del poder. En conseqüència, la seva potencial erradicació es presenta extremadament complicada si no s’apliquen mesures de xoc amb caràcter d’urgència.
Però el problema no acaba aquí atès el desequilibri entre els tres poders que han de regir un estat segons recull el tractat de teoria política i dret comparat, L’esprit des lois, obra escrita per Montesquieu i publicada el 1748.
Analitzem:
1. La llista d’ineptes de totes les tendències polítiques que ocupen càrrecs de responsabilitat, pel sol fet de ser militants d’un partit, sense tenir la més mínima idea del que gestionen és esgarrifosa. I el fet d’haver-se d’envoltar de càrrecs de confiança i assessors inadmissible pel dispendi econòmic que comporta.
2. Algú pot negar la quantitat de “ximples necessaris” -amb aspiracions a ocupar càrrecs i ànsies de notorietat- que es presten a ser utilitzats com a mocadors d’usar i llençar? És per això que cal distingir entre dos conceptes que no s’han de confondre: lleialtat i servilisme.
3. I què dir de les constants demostracions de mala educació sense el més mínim rubor per part de qui se suposa que representa l’electorat? La pregunta clau és si aquest electorat, que vota repetidament les mateixes opcions malgrat determinades actituds i comportaments, aprova aquest procedir donant-li suport al marge de qualsevol consideració simplement per gregarisme acrític. En cas afirmatiu, com a societat moderna que pretenem ser, tenim un problema d’extrema gravetat i de difícil solució.
4. Pel que fa als poders legislatiu, executiu i judicial, és evident que en cap cas haurien d’interferir-se, perquè de la seva acció o inacció en depèn el bon funcionament, la credibilitat i el prestigi de les institucions.
Per acabar, quatre frases amb molt missatge:
“Val més a un home tenir la boca tancada, i que els altres el creguin ximple, que obrir-la i que els altres es convencin que ho és.”
Pitàgores (570 aC – 490 aC)
“Quan el jutge s’aparta de la lletra de la llei , es converteix en legislador.”
Sir Francis Bacon (1561 – 1626)
“La política és potser l’única professió per a la qual no es considera necessària cap mena de preparació.”
Robert Louis Stevenson (1850 – 1894)
“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs en tenen.”
Karl Kraus (1874 – 1936)
Novembre de 2023